Sacrifici: després de la pandèmia

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

Un bon amic em va passar fa una setmana l’article que l’historiador i escriptor israelià Yuval Noah Harari havia escrit per al Financial Times, on l’autor reflexiona  sobre la magnitud i les conseqüències de la pandèmia de coronavirus a nivell mundial.

Harari posa damunt de la taula com l’actual crisi mundial generada pel coronavirus canviarà per sempre el món tal com el coneixem, no tan sols a nivell sanitari, sinó també social i econòmic. Per una banda, alerta que aquests canvis que incorporen la tecnologia per monitoritzar la salut de les persones poden derivar cap a un major control de la població per part dels governs, en una deriva certament perillosa, o en un major apoderament de la ciutadania: això dependrà de l’ús que se’n faci. Per altra banda, també ens parla de com serà de necessari “invertir” en cooperació real a nivell mundial, fent que la col·laboració entre persones i entre pobles vagi abans que el negoci si volem sortir d’aquesta i les següents crisis que segur que vindran.

I pensant en la reflexió que ens fa Harari, és fàcil adonar-se que no anàvem bé, que havíem construït un món individualista i egoista, en què l’important era i és la pròpia supervivència, com si fos possible viure en un món per a nosaltres sols (l’actual mercat mundial de material mèdic n’és un exemple) i que els canvis que planteja Harari, especialment en l’àmbit econòmic i social (desenvolupar una cooperació real entre persones i societats) impliquen per damunt de tot una gran voluntat i capacitat de sacrifici com no havíem conegut la gent de la nostra generació.

I aquí és on volia arribar, perquè aquest nivell de sacrifici, que segur que serà nou per a nosaltres, hi ha una generació que ja el coneix, i és aquella generació de la postguerra que es van sacrificar, i molt, per aixecar un país i construir un futur millor per a les generacions que havien de venir després. Van sacrificar el seu propi benestar a canvi de garantir el nostre. Una generació de persones admirables i generoses que s’ajudaven, cooperaven i se sacrificaven individualment i col·lectivament, per construir esperança i futur on només hi havia desesperança, en una postguerra que va ser brutal.

I no em puc treure del cap que aquesta generació, a la que li devem tot, és la que ara se’ns està morint sola perquè els hem fallat com a societat quan més ho necessitaven, desdibuixant i precaritzant un sistema residencial i sanitari fins a l’extrem, que els havia d’oferir, als últims anys de la seva vida, l’assistència i els mitjans que a casa molts no podien rebre i s’havien guanyat amb escreix i que, durant aquesta pandèmia, ha esdevingut una autèntica trampa mortal, que en cap cas mereixen.

Aprenem l’última lliçó que, fins i tot ara, ens han donat: que el més important són les persones i ajudar-nos les unes a les altres si volem construir futur, i és aquí on no podem escatimar els recursos que som capaços de generar, com a poble, com a país i com a societat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *