A la canadenca: renda universal

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

Tot i haver de fer de pare de tres criatures sol a causa del positiu en COVID19 de la seva companya, demostrant una enorme alçada política, Justin Trudeau, Primer Ministre del Canadà, anunciava el confinament de la població a causa de la pandèmia de Coronavirus, al mateix temps que garantia una renda universal de 2.000$ mensuals a cada canadenc o canadenca afectats pel confinament durant quatre mesos. Més enllà de les polítiques impulsades per Trudeau, algunes de les quals comparteixo al 100%, d’altres no tant, voldria centrar l’atenció en la reacció en l’àmbit econòmic: una transferència directa de l’Estat a totes aquelles persones que han perdut temporalment la feina, s’han hagut de quedar a casa a fer-se càrrec de les seves criatures o familiars dependents o són autònomes i simplement no poden treballar per confinament o manca de clients.

A banda dels molts detalls i casos particulars, aquestes són dues mesures de primer de pandèmies i economia: davant del perill d’epidèmia i col·lapse del sistema sanitari, la recepta bàsica ha de ser el confinament de la població excepte els serveis bàsics. I davant de la sotragada econòmica que això comporta, una altra recepta bàsica: una renda universal a la ciutadania que permeti deixar el país en suspens durant quatre mesos i centrar tots els esforços en superar la crisi sanitària. Si la majoria de la població que es veu afectada té diners per mantenir el “ritme econòmic mínim” de les seves vides, continuar pagant els seus préstecs i/o lloguers, cobrir les seves necessitats més bàsiques i, en general, l’intercanvi econòmic no s’atura, que ningú dubti que, un cop superada la crisi sanitària, l’economia del Canadà recuperarà la seva “normalitat” en un temps rècord. Així de simple.

Per què no s’aplica la mateixa recepta, doncs, a l’Estat espanyol? Molt senzill també. A diferència del Canadà, Espanya és un estat fallit, amb un deute públic de més d’un bilió dos-cents mil milions d’euros (una barbaritat), un sistema productiu de baix valor afegit i uns gestors incompetents i corruptes al capdavant, que, siguin del color polític que siguin, han estat i són incapaços de gestionar l’estat. Qualsevol mesura valenta en aquest sentit posaria l’estat davant del mirall i demostraria, a ulls del món i dels propis habitants, les febleses d’un sistema econòmic basat en les comissions, l’especulació i l’explotació de la classe treballadora. Una manca evident de cultura democràtica i una manera molt particular d’entendre la política i l’economia d’un país, “a la española”.

En l’actual era de l’economia del coneixement, la base empresarial d’un país i la seva riquesa rau en els coneixements (valor afegit) que són capaços d’aportar la classe treballadora. Dit d’una altra manera, en allò “que sap fer” la seva gent. Des d’una òptica neoliberal ultracompetitiva, és l’única manera de competir en l’actual mercat globalitzat (a costos sempre guanyarà la Xina) i aquí rau el drama espanyol i l’avantatge canadenc: Espanya és incapaç d’afrontar la crisi “a la Canadenca” i fer una transferència directa de 1.000 euros mensuals a totes les persones afectades per la crisi econòmica derivada de la pandèmia de coronavirus durant quatre mesos. No pel cost total, sinó perquè no té els diners per fer-ho i els ha de demanar prestats, i els prestamistes ja no volen deixar ni un euro més a un estat que és un pou sense fons i saben que no genera valor afegit per tornar el deute que ja té.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *