Post-reflexions

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

Aquests últims mesos, hi ha un terme que ha agafat protagonisme en els discursos polítics dins l’àmbit català, i s’ha manifestat amb força aquests últims dies, des de les eleccions del 21D: POSTVERITAT.

Postveritat, traducció directe del terme anglès “post-truth”, significa, segons el diccionari Oxford de la llengua anglesa, aquella situació o discurs polític que busca influir en l’opinió pública apel·lant a l’emoció i a les creences personals i deixant de banda els fets objectius; és a dir, és un eufemisme modern de la mentida i la demagògia.

Hem escoltat un munt de postreflexions basades en postveritats després del 21D. Es postveritat quan el senyor Albiol diu que no plega del PP per no provocar una situació de crisi, com si la situació d’aquest partit a Catalunya pogués ser pitjor. També és postveritat quan la senyora Arrimadas diu que l’independentisme recula (fals), que són la primera força constitucionalista en guanyar unes eleccions catalanes (fals), que la Loreg i la llei d’Hondt els perjudiquen (fals) i que C’s treballa per a tots els catalans (fals). Però en certa manera, també podríem considerar com a postveritat l’afirmació rotunda i categòrica de Junts per Catalunya segons la qual el resultat de les eleccions permetrà la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, sent aquest el punt principal de la seva campanya electoral, recordem-ho. Ja m’agradaria, que la investidura del MHP es pogués fer efectiva, però, sent realistes, la situació actual fa que aquest sigui un escenari com a mínim poc probable, i caldria ser prou honestos com per dir-ho ben clar.

Per això crec que és important anar als fets objectius per veure cap on pot anar tot plegat:

  • Rajoy i el 155 són els grans derrotats de la jornada electoral. Amb les eleccions buscaven un aval (entre els “unionistes”) que no van rebre: ara cal esperar per veure si aquestes eleccions també eren una imposició d’Europa, un referèndum encobert, o si aquest discurs formava part de la postveritat del moment. Això sí, tinguem clar que moriran matant: l’orgull castellà no permet cap altre opció.
  • Ciutadans, el lerrouxisme unionista català amb un discurs carregat de tòpics i demagògia, ha aconseguit ser “de facto” un JuntsxNO. No ha vençut ni convençut, però representen una part massa important de la societat catalana com per menystenir-los.
  • Els PSC de Miquel Iceta ho ha jugat tot al tacticisme electoral, amb una llista impossible que no ha entès ningú.
  • Les forces independentistes [Vila-seca a banda (LOL)], hem aconseguit mantenir l’hegemonia i la majoria parlamentària, però no hem consolidat la República: el 47’5% dels vots emesos ens reforça, ens encoratja a seguir però no ens permeten tirar pel dret.
  • Els Comuns no són solució de res: han cremat la seva millor carta (Xavi Domenech) i el seu discurs equidistant fins a l’exasperació el compra cada cop menys gent.
  • I Esquerra s’ha equivocat amb les llistes separades: entenc que calia sumar tots els vots possibles i evitar qualsevol rebuig, però a canvi hem regalat la victòria a C’s i en tenir grups separats amb Junts per Catalunya al Parlament, tot i el pacte per fer govern, la influència d’Esquerra serà certament menor.

 

I arribats al punt on som ara, la meva postreflexió basada en la meva postveritat (cal fer un esforç d’empatia i entendre que el paradigma sota el qual tots ens mirem el país dóna més de set milions de “realitats”, una per persona), em diu que cal seure a la taula a parlar amb voluntat constructiva amb el més d’un milió de persones que han votat Ciutadans (ull viu a no confondre amb els seus representants polítics) i explicar-los per què volem fer una República, quin és el país que volem construir en l’àmbit dels serveis socials, dels drets individuals i col·lectius, de la protecció del medi ambient, de la gestió econòmica equilibrada… Un país de ciutadans lliures que protegeix per igual a tothom, parlin l’idioma que parlin i tinguin l’origen que tinguin. Si aconseguim parlar, escoltar i ser escoltats, segurament trobarem molts punts en comú i moltes coincidències, perquè al final tots som veïns i veïnes i compartim la majoria d’inquietuds i problemes del dia a dia, i s’adonaran que sota el paraigües de l’actual Estat espanyol no és possible progressar i continuar desenvolupant la nostra societat, un estat corrupte i segrestat per uns grups d’interès que mai permetran un progrés social general que, inevitablement, aniria contra els seus interessos econòmics i de poder.

Aleshores, i només aleshores, podrem generar les majories que ens han de permetre evolucionar com a societat. Ens caldrà ser pacients i persistents, però tampoc tant, que ningú no s’espanti ni es desanimi: hem de conservar el tresor aconseguit fins ara, una República imperfecta de la qual encara no en podem gaudir plenament però que ja ha nascut i ha vingut per quedar-se, perquè aquest és l’anhel d’una societat que vol evolucionar i ser protagonista de la seva pròpia evolució.

Visca la República Catalana.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *