En pau descansi la FiM

Robert Rodríguez

Robert Rodríguez

Portaveu adjunt de Decidim Vila-seca. Vaig néixer a Vila-seca el 1973. Casat i pare de dues filles, sóc Diplomat en Ciències Empresarials i Llicenciat en ADE per la URV, API i Administrador de Finques, activitat que desenvolupo en el municipi. Estic vinculat a diverses associacions de Vila-seca, com El Pont de Fusta, el Ball de Diables, la Secció de Muntanya de l’AC o el grup de teatre La Tramoia. També exerceixo com a actor de cinema i teatre amb altres companyies de Tarragona i Barcelona. Vaig ser un dels impulsors de Vila-seca Decideix l’any 2010.

Ha arribat un nou cap de setmana. I és que els dies passen volant com enduts pel mestral que acostuma a bufar al nostre poble. El cas és que a priori, el subconscient em deia que no havia de ser un cap de setmana normal i corrent. Però arribat el diumenge, no està passant res d’extraordinari que surti de la rutina dels caps de setmana típics d’hivern, que conviden més al recolliment per fugir del fred, que no pas a un jorn de primavera que et fa sortir al carrer, a viure. De moment no sabia exactament què era, però hi havia quelcom que em produïa un cert neguit. De la mateixa manera tens la sensació que t’estàs oblidant d’alguna cosa i no ets capaç de recordar de què es tracta. Però segur que te n’estàs oblidant.

I ara ja ho sé què era, aquesta sensació estranya. La rutina dels darrers setze anys era sortir al carrer en un cap de setmana de primavera com aquest. Sortir al carrer a viure… a viure la Fira de la Música al Carrer. Queda llunyà aquell 2000 quan naixia aquesta iniciativa, la qual va anar creixent i transformant-se al llarg de la seva curta vida. Era engrescador, tenies la possibilitat de veure i escoltar desenes de grups de música en dos dies, anant d’una banda a l’altra del poble, programa en mà per no perdre’t res. Hem tingut l’ocasió i la sort de veure músics, desconeguts en aquell moment, que anys més tard han anat de boca en boca i han tocat en escenaris davant de milers de persones. Quedaríem parats! Però no m’allargaré més en aquestes qüestions perquè cadascú tenim les nostres pròpies sensacions i experiències nascudes i viscudes amb i durant la FIM.

La mort de la FIM era una mort anunciada. Després de les contínues retallades pressupostàries i la tisorada final de l’any passat, es certificava el rumor que feia temps corria sobre el futur de la fira. Crec que, de totes formes, l’any passat es va mantenir el nivell de qualitat, tot i que aquella edició no responia a l’esperit de la FIM. Però una tercera part del pressupost que s’havia destinat fins llavors no ho permetia. I miracles a Lourdes.

Ens diuen oficialment que cal cancel·lar-la i repensar-la. Repensar què? Si invertim més diners en cultura? Perquè la FIM funcionava tal i com estava pensada, programada i promocionada, més enllà de petits ajustos que sempre s’han d’incorporar en funció de com respon al públic a certes propostes. Perquè era un esdeveniment que ens situava al mapa de Catalunya, apareixíem a ràdios i televisions, i era per alguna cosa positiva. Hi havia qui només venia a Vila-seca el cap de setmana de la fira. I és que, hi ha algun dia a l’any que es generi un moviment tan gran de persones pels carrers del poble, una marea de gent d’aquesta magnitud que estan de festa i gaudeixen de la música?

Estem preocupats per gestionar de forma eficient i acurada els recursos de la població, però el cert és que se n’acaben d’anar pels desaigües els milers i milers d’euros invertits durant aquests anys. O és que ens pensem que, arribat el dia que tornem a programar la FIM, serà fàcil fer-nos sentir per sobre del soroll que provoquen altres festivals? Perquè mentre a Vila-seca cancel·lem la FIM, molts pobles del nostre voltant han engegat o estan engegant iniciatives semblants. Segur que som més intel·ligents que la resta? Doncs no, perquè serà com començar de zero. I mentre em faig en veu alta aquesta reflexió me n’adono que és inútil. I és inútil perquè no hi ha cap intenció de reflotar la Fira de la Música al Carrer. És, o ha estat, un esdeveniment com tants d’altres, que han sorgit i han desaparegut. La FIM ja és una osca més a l’empunyadura del revòlver. Però el més trist de tot és que tampoc s’estudien alternatives al respecte. No es tracta de substituir una cosa que ja havia assolit la seva vida útil per una altra que torni a engrescar tothom de la mateixa manera. Ens hem quedat una mica orfes culturalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *