La comunitat salvadora

Albert Llop

Albert Llop

Criminòleg, Màster en Direcció Estratègica de Seguretat, i doctorand en Dret i Ciència Política. En l'àmbit municipal participo en diverses entitats com els Xiquets de Vila-seca, el Ball de Diables i el Casal Popular El Rebotim. Amant de la muntanya i el mar.

El distanciament entre l’Estat i les organitzacions policials envers la ciutadania, va provocar profundes reformes per tal d’acostar posicions i retornar la legitimitat perduda a les Institucions Públiques. Una de les mesures va ser crear la proximitat policial, una funció inspirada en el community policing americà. Aquest model ha esdevingut un factor clau en la configuració de les organitzacions policials, i que s’ha implementat tant, que actualment no s’entendria una policia sense la proximitat. Precisament, la proximitat en les organitzacions policials és, probablement, la funció menys valorada però la més reivindicada per tothom. Ara bé, fins on és capaç d’arribar aquest model? En les següents línies intentaré relacionar la policia de proximitat amb l’amenaça Gihadista, un camp molt poc explorat a nivell acadèmic i que encara té molt camí per recórrer.

Proposo fer aquest anàlisi des de les dues dimensions de la proximitat que proposa Requena (2013): La territorialització de l’activitat policial i la coproducció de la seguretat.

En primer lloc, quan parlem de territorialització de l’activitat policial ens referim a un apropament de les organitzacions policials a la ciutadania, “buscant una millora en la gestió com amb la qualitat dels serveis, situant allò local al centre de les polítiques de seguretat” (Requena, 2013:101). Es busca un “reforçament” de la presència i de la visibilitat de la policia als espais públics de la ciutat. Però quines capacitats té la policia de proximitat? Poden les patrulles de carrer prevenir un atac Gihadista? Un experiment fet per Kelling et al. (1974) a la ciutat de Kansas, va demostrar que el patrullatge no era efectiu a l’hora de prevenir el delicte[1]. Un altre experiment més recent (Ratcliffe et al., 2011), ha comprovat també, que el patrullatge policial no disminueix la delinqüència[2]. Ara bé, aquestes recerques no tenen en compte, per exemple, els delictes de terrorisme. De fet, poques investigacions han analitzat l’efectivitat de la policia en la lluita anti-terrorista i per tant, no tenim antecedents que ens ajudin a contrastar els estudis anteriorment esmentats. Ara per ara, l’únic que tenim són dades policials.

Des del punt de vista de la prevenció situacional, que hi hagi unitats de proximitat al carrer redueix l’oportunitat de cometre un atemptat. A més, des de l’establiment del nivell 4 per alerta terrorista hi ha més presència d’unitats amb arma llarga de forma permanent a les principals infraestructures crítiques, incloent punts de grans aglomeracions (com plaça Catalunya o La Rambla de Barcelona). Tenint en compte que el modus operandi del terrorisme Gihadista divergeix del que seria la delinqüència i el terrorisme més convencional i que per a aquests individus morir no és un impediment, fa que la policia sigui un obstacle més però no l’efecte dissuasiu. Per tant, la presencia d’unitats amb arma llarga al carrer tindria un efecte més reactiu que preventiu[3]. Sota el meu punt de vista, la territorialització de la policia no té una eficàcia comprovada a l’hora de prevenir atacs Gihadistes. Cal veure però com actua la segona dimensió de la proximitat.

Quan parlem de la coproducció de la seguretat ens referim a que les organitzacions policials no han de ser les úniques encarregades de mantenir la seguretat ciutadana i la tranquil·litat pública, sinó que entren nous actors en joc, institucionals i no institucionals (Requena, 2013). La comunitat per exemple, és un dels actors més importants en aquesta cooperació, ja que exerceixen un control social informal que pot tenir molt de valor a l’hora de gestionar la seguretat. Un concepte que Sampson anomena eficàcia col·lectiva, entenent-la com “aquell conjunt de creences compartides en la capacitat del veïnat per aconseguir un determinat objectiu, unit a un sentiment de participació ciutadana per part dels residents” (2004:239). A vegades però, en alguns sectors de la policia amb una cultura professional més conservadora, hi ha certes reticències a instaurar aquesta coproducció, cosa que dificulta la correcta implementació a tots els sectors de les organitzacions policials.

La comunitat és molt important, per exemple, per detectar fenòmens de radicalització islàmica. Segons Jordán (2006), llocs on es podrien donar casos de radicalització principalment són als centres penitenciaris, en algunes escoles i instituts, i mitjançant internet i les xarxes socials. És necessari doncs que la policia de proximitat s’integri en aquests possibles focus de radicalització, per poder anticipar-se i evitar que es produeixi aquest fenomen. En la mateixa línia, la policia de proximitat pot actuar com a potenciador de la integració de la comunitat musulmana a la nostra societat. D’aquesta manera es pot evitar que els joves se sentin exclosos i que per tant, siguin més propensos a radicalitzar-se.

La policia de proximitat ha de funcionar com a vincle entre la societat i les organitzacions policials de forma que es recuperi la legitimitat de la policia. Ara bé, a vegades es cau en l’error de crear les policies de proximitat amb fins populistes. En aquest sentit, Inerarity (2004) diu que la lluita antiterrorista a vegades s’utilitza per al benefici del poder governant (guanyar unes eleccions, obtenir legitimitat, desviar l’atenció d’altres qüestions, etc.). És precisament en aquest punt, on la policia de proximitat ha de fer una profunda reflexió i valorar les seves capacitats per fer front a una amenaça d’aquestes dimensions. Si realment estan al carrer per fer una proximitat real, encarada a la comunitat i a la seva participació en la producció de la seguretat, o més aviat està patrullant perquè la gent tingui una major sensació de seguretat. Inclús si fos així, alguns autors com Monjardet (2000) afirmen que quant menys contacte ha tingut la ciutadania amb la policia més satisfets estan, i quant més en contacte estan menys satisfets queden.

Com a conclusió, podem dir que la territorialització de la policia no té una eficàcia comprovada a l’hora de prevenir atacs terroristes, sinó que funciona com a mètode reactiu. Per altra banda la coproducció de la seguretat sí que té un component més preventiu i de responsabilitat col·lectiva. És evident que la integració de la comunitat en la seguretat és un pas important i imprescindible per detectar i prevenir casos de radicalització, però cal tenir en compte que la policia de proximitat necessita d’altres unitats, com els serveis d’informació, per poder fer front de manera eficaç a tal amenaça. L’elaboració de comissions de treball i coordinació entre les diferents unitats i organitzacions policials, així com taules rodones amb la comunitat, xerrades a les escoles, control informal per part dels funcionaris de presons, etc. són algunes de les indicacions que es podrien tenir en compte.

Bibliografia:

BRAGA, A. A.; WEISBURD, D. (2006). Police Innovation: Contrasting Perspectives (1a edició). Cambridge: Cambridge studies in criminology,

JORDÁN E., J. (2006). La evolución del yihadismo en España: un reto para los Servicios de Inteligencia. Dins Esteban Navarro, M. A.; Navarro Bonilla, D. (ed.), Terrorismo global: gestión de información y Servicios de intel·ligència. (1a ed., p 33-48). Madrid: Instituto Juan Velázquez de Velasco.

MONJARDET, D. (2000). Police and the public. European Journal on Criminal Policy and Research, 8, p. 353-378.

RATCLIFFE, J. H.; TANIGUCHI, T.; GROFF, E. R.; WOOD J. D. (2011). The Philadelphia foot patrol experiment: A randomized controlled trial of Police patrol effectiveness in violent crime hotspots. Criminology, 49(3), p. 795-831.

REQUENA H., J. (2013). La proximidad policial en la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra: Entre el discurso y la realidad. Revista Catalana de Seguretat Pública, p. 87-122.

            SAMPSON, R. (2004). Vecindario y comunidad: Eficacia col·lectiva y Seguridad ciutadana. Fundación Democracia y Gobierno Local, 6, p. 235-247.

KELLING, G. L.; PATE, T.; DIECKMAN, D.; BROWN, C. E. (1974). The Kansas city preventive patrol experiment: A summary report. Police Fundation (74).

[1] L’estudi també comprova que el patrullatge no és efectiu a l’hora de disminuir la sensació d’inseguretat.

[2] Aquest en canvi, assegura que si que es produeix una millora en la sensació de seguretat dels ciutadans.

[3] Efecte que coincideix amb la investigació de Kelling et al. (1974).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *