La feina mal feta surt cara

Robert Rodríguez

Robert Rodríguez

Portaveu adjunt de Decidim Vila-seca. Vaig néixer a Vila-seca el 1973. Casat i pare de dues filles, sóc Diplomat en Ciències Empresarials i Llicenciat en ADE per la URV, API i Administrador de Finques, activitat que desenvolupo en el municipi. Estic vinculat a diverses associacions de Vila-seca, com El Pont de Fusta, el Ball de Diables, la Secció de Muntanya de l’AC o el grup de teatre La Tramoia. També exerceixo com a actor de cinema i teatre amb altres companyies de Tarragona i Barcelona. Vaig ser un dels impulsors de Vila-seca Decideix l’any 2010.

Seré breu, per dos motius. Per una banda, perquè la idea és clara i no necessita de massa explicacions i, per altra banda, perquè aquesta qüestió ja ha propiciat un debat prou aclaridor, tant en el darrer ple del mes de juny com posteriorment a les xarxes socials.

La idea primera d’escriure aquestes quatre ratlles ja feia temps que em ballava pel cap, com a conseqüència de la darrera actuació realitzada a l’escola La Canaleta i, més concretament, a l’aparcament del centre educatiu. I és que quan tens la possibilitat de dur a terme un projecte d’aquestes característiques de bell nou, sense cap limitació ni impediment espaial, ha de sortir perfecte i no s’hi valen les excuses. Podíem haver construït un equipament amb una petita plaça al davant que permetés que els nens sortissin d’escola còmodament, sense perill, i on els pares els poguessin esperar tranquil·lament, sense patir perquè una corredissa acabi en un desgraciat accident. En comptes d’això es va optar per dedicar un espai d’aparcament davant mateix de la porta. Aparcament que, sigui dit de pas, és clarament insuficient fins i tot per acollir els vehicles del personal docent i administratiu del col·legi. Vista l’errada de càlcul, i davant les queixes dels pares, es va optar per col·locar unes pilones per evitar almenys que els vehicles aparquessin davant mateix de l’accés al centre per deixar i recollir els nens. Vist que això no ha resultat, ja que alguns fan un eslàlom entre les pilones per arribar on calgui, fa un mes es va decidir instal·lar una tanca com la que trobem en altres escoles del municipi i que separen els recintes educatius de la via pública i el trànsit de vehicles. Una tanca que ha costat 18.000 euros i que, a totes llums, era innecessària si les coses s’haguessin fet bé, si realment s’hagués demanat parer a les parts implicades, a pares, mares i personal docent, d’un projecte d’aquestes característiques. Un altre tema ja seria la urgència que s’ha donat a l’actuació, sent realitzada pocs dies abans de finalitzar el curs escolar, amb les molèsties i perills addicionals que pot haver originat el trànsit de camions a l’aparcament abans i durant l’horari lectiu, així com el soroll de les obres mentre la canalla és a classe.

Per molt que ens omplim la boca, aquestes coses han passat, passen i, esperem equivocar-nos, passaran. De la mateixa manera que, si s’hagués demanat l’opinió dels professionals que han de fer ús de les instal·lacions a diari, no hauríem construït una llar d’infants amb un disseny de teulada que acaba en unes punxes terribles a mig metre del terra. Que els arquitectes facin 1,80m d’alçada i que una qüestió així no els afecti és comprensible, però quan es realitza un disseny d’aquestes característiques han de tenir present que els usuaris tenen la mida pròpia d’una persona d’entre zero i tres anys. I aquest és només un altre exemple del mateix que expressàvem sobre l’Estadi Municipal. Vista la negativa de l’Equip de Govern a fer partíceps els clubs esportius de l’elaboració del projecte, passarà el mateix amb els usos de l’Estadi? O amb l’ampliació del Pavelló? Hagués passat el que ha passat si s’hagués acceptat la creació del Consell d’Infants? L’improvís és continu i malauradament seguirem trobant exemples.

En definitiva, la moral de la història no és altra que remarcar que no costa res preguntar, que sempre hi ha qui pot aportar un altre punt de vista. No hem de permetre que la supèrbia ens faci mirar tan amunt que perdem de vista on posem els peus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *