Els ratolins

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

Des de molt petit, sempre he sentit a casa dites o frases que s’atribuïen “als vells” i que són píndoles de saviesa popular que s’acumula a base d’experiència i generacions, en frases que en poques paraules volen dir moltes coses, i que, en qualsevol cas, sempre has d’escoltar perquè són la versió analògica d’allò que ara, en l’àmbit de l’organització empresarial moderna, en diuen coneixement col·lectiu. Quan senties “els vells sempre deien…” aixecaves les orelles perquè darrere sempre venia quelcom important.

Una d’aquestes dites que es repetien constantment (quina cosa, el pare, d’adoctrinar-nos d’aquella manera) deia: “Els vells sempre deien que els diners són com els ratolins, volen foscor i sossego”, que en molt poques paraules explicava moltes coses sobre com es comporta el capital.

Una primera interpretació és que la riquesa vol discreció. Tots coneixem els capdavanters de la llista Forbes, però les autèntiques fortunes del món, aquelles que es reuneixen per jugar al monopoli amb les nostres vides, no surten en cap llista ni permeten cap mena d’exposició pública.

Però si gratem una mica més, veiem que el diner vol foscor, que és el contrari de transparència. La base de la crisi Ninja (No Incomes, No Jobs, No Assets) van ser unes cèdules hipotecàries que eren crèdits d’impossible cobrament disfressats d’excel·lents inversions financeres. També cal recordar les participacions preferents, la borsa que es ven com un autentica loteria, i tants altres exemples.

I els diners volen “sossego”, és a dir, pocs canvis. No ens enganyem, el caler és la llei, se la fa a mida i és poc amic de canvis en aquesta llei.

Per això, a ningú li ha de sorprendre ni espantar els estirabots de la banca i algunes grans empreses catalanes d’aquests últims dies. Diuen que els bancs volen protegir els clients i els dipòsits, que ho fan per mantenir el finançament del Banc Central Europeu, però això, simplement, és mentida! La banca i les grans empreses estarien perfectament protegides mentre Espanya no reconegués la independència; per tant, serien «espanyoles» fins a l’últim moment, res a patir en aquest sentit. Per altra banda, ens estan fent un favor, perquè es pot entendre que donen la independència per feta i es desplacen per fidelitat a la gloriosa Espanya, com si el diner tingués fidelitat a ningú, evitant de retruc qualsevol mena de “corralito”. Encara els haurem de donar les gràcies…

El que realment ha fet moure aquestes empreses, amb canvis «estètics» que només busquen pressionar el poble per fer marxa enrere en la defensa dels seus valors i de la seva llibertat, ha estat la pressió del govern espanyol i l’amenaça de moure’ls la cadira. Un govern espanyol embogit que ha estat capaç de llençar la policia a bastonades contra les nostres àvies, perfectament podria modificar la legislació d’un dia per l’altre, deixant en evidència els interessos ocults d’aquestes empreses, o simplement afectant els seus beneficis. Un grup empresarial conegut com el lobby del «pont aeri», que és un oligopoli amb un mercat captiu, que viu de les disposicions del BOE, de les cadenes de favors i del diner públic (rescat de la banca, privatització del mercat elèctric, el Castor, l’estafa de les renovables, etc.) i que ara veu perillar el seu “model de negoci”.

Però no ens deixem enganyar. Aquestes i d’altres reaccions com la de treure el Sant Cristo gros a renyar-nos (Felip VI… i últim) són les últimes fuetades d’un règim esgotat que s’acaba i que intentarà morir matant, però que en cap cas podrà afectar la voluntat d’un poble que, simplement, els ha dit que ja en té prou, que no pensa obeir més. En un món globalitzat, els buits empresarials que puguin deixar aquestes empreses seran ràpidament ocupats per d’altres més modernes, més dinàmiques i amb uns valors més alineats a la societat que les acull, sense oblidar les grans empreses que ja són a Catalunya i, lluny del teatre del canvi de seu, aposten fortament pel territori amb noves inversions com Volkswagen, Ikea, Mango i tantes altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *