El Rebotim

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

A casa sempre hem tingut avellaners. Un dels primers records que tinc del tros és la imatge de l’àvia Maria espigolant avellanes sota l’ombra dels immensos avellaners (en aquella època jo els veia enormes) de la Burguera, més o menys al costat del que avui és el Caribe Resort de Port Aventura. L’avellaner és un arbust i si no s’esporguen els rebotims, aquests es multipliquen de forma exponencial, fent impossible arribar amb les mans a les avellanes que cauen dins la soca, per això, sempre he vist a casa que el setembre es pleguen les avellanes i al febrer s’esporguen els rebotims.

Però la tecnologia agrícola ha evolucionat, i ara les avellanes ja no es pleguen genolls a terra, senalla al costat i anar espigolant una a una. Ara, primer es passa amb una mànega connectada a una turbina d’aire i aquesta al tractor, que genera un potent doll d’aire que permet moure les avellanes amunt i avall del bancal, deixant-les allà on interessi en funció de la màquina de plegar que s’utilitzi. Per això, ara ja fa dos anys el pare va decidir que no esporgaria els rebotims: va pensar que aquelles ferides que es fan a l’arbre en esporgar li fan més mal que bé i els hi va deixar; al cap i a la fi, els rebotims també són avellaner: són branques joves i fortes que surten al voltant de les branques velles, més seques i malaltisses. També fan avellanes tan o més boniques i plenes que les soques principals i amb una bufada al moment de ventar queda la soca neta i no es perd cap avellana.

Els temps han canviat i allò que abans era imprescindible (esporgar els rebotims) avui ja no és necessari i fins i tot pot ser positiu: s’estalvia el temps i l’esforç destinat a esporgar rebotims podent-lo dedicar a altres necessitats, augmenta la producció de l’arbre i, per tant, millora la collita, i quan les soques velles es van morint, sempre hi haurà rebotims joves al costat, ara ja convertits en branques adultes, per continuar i garantir la producció.

Ja ens hem entès oi?

Per això cal encoratjar i donar suport a totes les persones han impulsat el Casal Popular El Rebotim al nostre poble, com també a la gent del Centre d’Estudis Vila-secans Helena Maseras, als que lluiten per mantenir vives les societats històriques donant-los un nou impuls i una nova orientació, als que treballen sense defallir per produir cultura al nostre municipi, als que han plantejat noves alternatives polítiques i, en general, a tots aquells que, dia rere dia, esmercen temps i esforç per mantenir viu el nostre poble.

I a aquells “pagesos” erigits en guardians de la tradició que continuen vetllant les velles soques, us vull demanar que no maldeu per esporgar els nous rebotims que sorgeixen, ja que seu és el futur i per molt que esporgueu sempre sortiran rebotims nous, és millor adaptar-se i aprofitar les avellanes que donin… Això si, haureu de compartir el sac.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *