Dones

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

DONES

Ahir era 8 de març. Era el dia de la dona i em vaig aixecar pensant que podria escriure un post dedicat a elles, a les dones. I després de reflexionar-hi uns instants, em vaig adonar que hauria d’escriure un post cada dia, agraint i reivindicant l’immens i ingrat esforç que fan pel món que les envolta, cada dia, de forma anònima, sense esperar res a canvi. Però la primera forma de reivindicar-ho era no publicant res ahir, era posant-se al seu costat, amb silenci i respecte i que, d’una vegada per totes, la seva i només la seva, fos l’única veu que s’escoltés.

Avui, 9 de març, sí que vull compartir alguna d’aquestes reflexions.

En un vídeo que m’agrada veure de forma recurrent -un discurs memorable de l’Oriol Junqueras- ens explica com una generació de catalanes, de mares, van superar la desesperança de la guerra i la postguerra, i van resistir i es van sacrificar per fer viure els seus fills i filles, les quals, un cop grans, poguessin lluitar per recuperar la dignitat que, com a poble, se’ns havia arrabassat. “Van ser elles…”

Un veí de Vila-seca, que no creia en la independència em va dir en una conversa de carrer per allà l’any 2012 ó 2013: “Ara sí que arribarem a la independència, perquè ara són les dones les que han assumit el repte i si elles s’hi posen al davant, ho aconseguirem segur. Són diferents de naltros, tenen molta més força i molta més determinació”. Completament d’acord. “La República serà gràcies a elles!”

En elles descansava i descansa de forma majoritària l’Escola Catalana, l’educació de les properes generacions i, elles, aquelles dones que van resistir la postguerra i les seves filles, són les responsables malgrat tot i contra tot, d’haver convertit aquesta Escola en un model d’èxit sense precedents; exemple d’integració, d’educació i creixement personal i social de tantes i tantes persones que han vingut a viure al nostre país. “Altre cop elles…”

En una altra conversa de carrer, una veïna de Vila-seca que mereix tota la meva admiració, m’explicava com de malament es trobava gran part de la seva família, majoritàriament homes i com l’afectava, acabant la conversa amb una frase que em commovia i trastocava en el més profund: “Estic molt cansada Josep, tinc moltes ganes de plorar, però no puc fer-ho, perquè si jo em deixo anar, qui aguantarà la família?”. Després, el silenci i una abraçada que volia dir moltes coses: admiració; gràcies; demanar perdó… I la frase que queda clavada al cap i et porta de forma recurrent al mateix lloc: “Elles… elles… Sempre són elles…”

I a mesura que vaig escrivint, em vénen al cap un riu inacabable d’exemples, que no cabrien en aquest post però sí en una frase. I és que, contràriament al que molts homes i algunes dones hem exclamat en algun moment de la nostra vida, la vida, la història, no va de posar-hi collons, però sí que ha anat i va de posar-hi ovaris, de posar-hi molts ovaris!!

Gràcies a totes pel que sou i pel que feu, esperem que algun dia el 8 de març deixi de ser un dia de reivindicació per passar a ser un dia d’agraïment i celebració.

I un missatge en forma de reflexió per naltros, els homes: la revolució que ha de venir, aquella que marcarà un gran pas evolutiu en la història de la humanitat, amb molt més impacte que la revolució industrial o la tecnològica, serà la revolució de les dones. Serà aquell dia en què, com a homes, assumim gran part d’aquesta feina fosca i anònima que les permeti a elles excel·lir en tot allò que es proposin. Ens cal superar inseguretats i pors i fer aquest pas, perquè aleshores i només aleshores, podrem superar els límits d’aquesta societat patriarcal que ja no dóna més de si i que fa molt de temps que viu en la decadència, per desgràcia de totes… i de tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *