Les cures i el treball domèstic: fer visible l’invisible

Pineda Vaquer

Pineda Vaquer

Llicenciada en Història per la Universitat Rovira i Virgili, treballo com a tècnica de documentació a l’Institut Ramon Muntaner, una fundació que dóna suport a centres d’estudis locals. Membre del Centre d'Estudis Vila-secans Maria Elena Maseras i col·laboradora de la web d’història local de la Biblioteca de Vila-seca.

Ara fa un temps vaig llegir l’entrevista a un senyor que actualment ostenta diversos càrrecs públics en la qual li preguntaven com s’ho feia per arribar a tot. La seva resposta va ser que s’organitzava molt bé. Sense dubtar de la capacitat d’organització d’aquest bon home, em va fer gràcia com ni s’adonava que, si podia compatibilitzar aquestes feines era perquè una altra persona s’encarregava que, en tornar a casa, es trobés la taula parada, la roba neta i planxada i els nens dutxats i amb el pijama posat. Evidentment, aquesta altra persona té tots els números de ser una dona.

Està clar que la sortida de les dones al mercat de treball i a qualsevol activitat d’àmbit públic (política, cultura, esport…) és un avenç més que important. El que no ho està tant és que el camí invers, l’entrada dels homes a les tasques domèstiques i de cures, no s’ha donat. Aquest treball és molt feminitzat i, per això, encara es considera una tasca “de segona”, que no cal tenir en compte, invisible. Això fa, per una banda, que moltes dones se sotmetin a unes jornades maratonianes, combinant treball fora i dintre de casa, que moltes altres renuncïin a una feina remunerada per cuidar de fills, pares, familiars amb discapacitat, etc. o que, en el cas que aquestes tasques s’externalitzin contractant una altra persona que les faci, aquestes, que evidentment solen ser dones, es trobin en unes condicions laborals molt millorables.

També és molt difícil mantenir una activitat política, cultural, associativa, esportiva, si no tens temps lliure perquè les tasques domèstiques i de cures recauen majoritàriament sobre les teves espatlles. Que encara hi hagi poca presència femenina en aquests àmbits no només és per una qüestió cultural (com s’ha educat a les dones perquè se centrin en l’esfera domèstica és un altre meló que cal obrir), sinó per impossibilitat material de compaginar aquesta activitat amb les tasques de cures. Quantes dones coneixeu que han deixat de col·laborar amb una entitat o de practicar un esport perquè han estat mares? En el cas dels homes aquest abandonament està clar que no és tan general.

Visibilitzar les tasques domèstiques i de cures, donar-los el valor que tenen i fomentar que els homes també se’n facin càrrec (que no és el mateix que “ajudar”) és fonamental no només perquè les dones puguem participar en tots els àmbits de la vida pública, sinó també per millorar la nostra qualitat de vida.

Per acabar, seria hipòcrita de part meva si no confessés que podeu llegir aquestes paraules perquè ma mare està entretenint ma filla de sis mesos i perquè no cal que faci dinar per a demà perquè ma tieta em donarà un tuper d’escarola amb romesco. Jo tinc molt clar que aquesta tasca de cures és tan important, o més, que la meva feina de regidora i que sense aquest suport de les dones del meu voltant jo no podria fer ni la meitat de les coses que faig.

I dit això, vaig a posar una rentadora, que la roba no es renta sola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *