#25NCadaDia

Josep Forasté

Josep Forasté

Portaveu del Grup Municipal Decidim Vila-seca - Acord Municipal. Casat i amb dos fills. Graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. He estat graller de la Colla Gegantera, sóc del Ball de Diables, he participat molts anys a Els Pastorets i formo part del grup de teatre La Tramoia. Vaig participar activament en les consultes populars amb Vila-seca Decideix i sóc membre actiu de la territorial de l’ANC a Vila-seca.

Avui, diumenge és el 25N, el dia en què l’Assemblea General de les Nacions Unides va establir el 17 de desembre de 1999 com el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència (masclista) envers les dones, en memòria de les germanes Mirabal, unes opositores al règim dominicà del dictador Trujillo, assassinades un 25 de novembre de 1960.

I per denunciar la situació que tantes i tantes dones pateixen al món, de violència, menyspreu, humiliació, volia fer un petit escrit, i vaig pensar que més enllà d’expressar la condemna rotunda i l’oposició frontal contra la violència masclista, estaria bé descriure un dia qualsevol d’una dona qualsevol, i la multitud de situacions humiliants i de violència que pateix pel simple fet d’haver nascut dona. Les mirades que et despullen, les “bromes” del gènere “dominant”, les insinuacions dels que es pensen que ets poc més que una cervesa i que et poden “consumir” quan els vingui de gust, els sostres de vidre o de formigó a la feina, els estereotips socials que et qualifiquen com una persona de segona, els anuncis, el tracte de l’administració, i totes aquelles situacions que una societat 100% patriarcal obliga a viure a qualsevol dona, independentment de la classe social, la cultura, la raça o el país que tinguin (i no diguem en els casos de dones en situació de precarietat econòmica i/o racialitzades, que encara ho tenen pitjor). Si una cosa pateixen i comparteixen totes les dones del món, si una cosa tenen en comú, és la pressió, el menyspreu i la indiferència a la qual es veuen sotmeses pel patriarcat.

I buscant fer aquest escrit, pensava les diferents situacions en les quals al llarg d’un dia qualsevol es pot sentir humiliada una dona només pel fet de ser dona, i m’he vist incapaç d’escriure-ho, com a home no hi tinc dret i no ho faria bé, no em puc posar en la vostra pell des de la meva situació de privilegi social… Però com a fill d’una dona, company d’una dona i pare d’una dona, el dolor que em causa és immens, pensar tot el que han de lluitar cada dia la mare i la Mònica per ser tingudes en compte, però sobretot, pensar en la vida que molt probablement haurà d’afrontar la meva filla, la Martina, com haurà de lluitar el doble per aconseguir la meitat que el seu germà, em trenca per dins i em rebel·la, i en calent trec al masclista que porto a dins, el que m’han inculcat des de petit, i penso amb l’agressivitat que reaccionaria, si mai un altre home gosa intimidar-la, posar-li un sol dit al damunt o afegir més dolor a la vida dura que ja haurà d’afrontar només per haver nascut dona, com faria jurar i perjurar al seu germà que si mai falto, protegirà la seva germana contra el món amb la seva vida. I aleshores veig la derrota davant meu, combatent la violència amb més violència, el masclisme amb més masclisme, no fem més que perpetuar el sistema patriarcal que les condemna totes a cadena perpètua. Crec que les dones no volen ni necessiten la nostra protecció, ni la nostra compassió, ni la nostra indignació cada 25N, ni aquest ni cap dels molts escrits que es faran avui.

Només necessiten dues coses: EDUCACIÓ i RESPECTE, en majúscules i amb totes les implicacions i derivacions d’aquestes dues paraules. Respecte al seu esforç, als seus pensaments, a la seva dignitat i, en general, a la seva persona, i educació per a tothom, sense educació no hi ha respecte, ni aconseguirem donar la volta a aquesta pandèmia que cada dia mata arreu del món a moltes de les nostres mares, les nostres companyes i les nostres filles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *